UN CONTE PER A TOTHOM

DISSENY UNIVERSAL D'APRENENTATGE

 

Introducció:

 

El disseny universal per l'aprenentatge (DUA) és un conjunt de principis de disseny curricular, que ens ajuden a avançar cap a un model obert que permeti la participació i l’aprenentatge a tothom. Ens permet trencar aquelles barreres que dificulten l’aprenentatge, un dret que hauria de ser per a tothom, i que molts cops es limita i es dirigeix cap a un grup de persones “estàndard”, és a dir aquelles que segueixen un mateix model,  sense tenir en conte la diversitat. És important comprendre que la diversitat no és l’excepció sinó la norma, tots som diferents, tots tenim un punt fort amb el que podem aconseguir moltíssimes coses. Tal i com ha estat i està dissenyat el model d’aprenentatge tendim a creure que aquelles persones “estàndard” són les que triomfaran en un futur i despreciem aquelles que per arribar al mateix punt al final d’un camí han de pujar i baixar mil barreres o fins i tot es queden aturats per una d’aquestes. És per això que DUA vol aconseguir trencar-les i que tothom pugui fer brillar el seu punt fort.

 

Origen del DUA, de l’arquitectura a l’aprenentatge:

 

El Disseny Universal (DU) no és un concepte originari en l’àmbit educatiu sinó que va sorgir en el camp de l’arquitectura el 1970 a Estats Units. Va ser Ron Mace, el fundador del Centre per al Disseny Universal (CUD) definint-lo com “el disseny de productes i entorns que qualsevol persona pugui utilitzar, en la major mesura possible , sense necessitat d'una adaptació posterior destinada a un públic específic”. El principal objectiu del DU era tenir en conta a l’hora de construir i dissenyar espais i edificis les discapacitats de les persones. Gràcies al moviment del DU es va observar que aquelles adaptacions que es feien no tan sols eren utilitzades per aquelles persones amb discapacitat sinó que també per altres que es beneficiaven d’aquells dissenys. Per exemple, les rampes, tot i que inicialment han estat dissenyades per a persones amb cadires de rodes, tothom les ha utilitzat alguna vegada per a pujar un carret, una maleta, o si més no per a que ho preferia. D’aquesta forma es va determinar que:

 

1. No hi ha dos tipus de persones, les discapacitades i les que no, les que necessiten adaptacions i les que no. La diversitat es       present, i per això les adaptacions permeten que cadascú sigui lliure d’utilitzar allò que més el convingui.

2. Les diversitat i les necessitats no han de ser permanents, al llarg de la vida aquestes poden canviar o manifestar-se. D’aquesta forma, amb el disseny universal aconseguim que sempre hi hagi l’opció.

3. Hi ha un canvi de lloc de la paraula discapacitat, de les persones als llocs. Així s’entén que si no pots entrar en un edifici per que vas en cadira de rodes, per exemple, no és per que siguis discapacitat sinó que l’edifici és “discapacitant”.

 

La idea del Disseny no només s’ha anat estenent geogràficament sinó que s’ha anat portant i introduint a diferents àmbits, un d’ells és l’aprenentatge. 

 

El disseny universal en el àmbit educatiu:

 

El DUA es va dur a terme a partir del Centre de Tecnologia Especial Aplicada (CAST). Aquest centre va néixer el 1984 amb la finalitat de desenvolupar tecnologies aplicades al procés dels alumnes en l’aprenentatge.

El DUA té els seus orígens al 1990 amb els seus fundadors David H. Rose i Anne Meyer els quals, junt amb un equip d’investigadors han dissenyat un model d’implantació del DUA a les aules seguint els últims avanços en neurociència aplicada a l’aprenentatge. D’aquesta forma ho defineixen com:

«[…] un enfoque basado en la investigación para el diseño del currículo ―es decir, objetivos educativos, métodos, materiales y evaluación― que permite a todas las personas desarrollar conocimientos, habilidades y motivación e implicación con el aprendizaje».

El CAST va arribar a la mateixes conclusions en les que es van arribar a la arquitectura, aquest disseny universal que en un inici estava dirigit a aquelles persones amb discapacitat en realitat es dirigia a tota la humanitat ja que es va observar que les diferent dificultats que presenten els alumnes a l’hora de aprendre no es devien únicament a les seves capacitats sinó als materials didàctics utilitzats. Per exemple, el text-àudio, en un principi destinat a aquells alumnes amb alguna discapacitat visual es va veure que hi havia alumnes que aprenien millor, degut a que tenien alguna dificultat amb la fluïdesa de la lectura o si més no per que preferien escoltar un text en versió àudio.

Al igual que amb l’arquitectura amb el Disseny Universal aplicat a l’aprenentatge s’aconsegueix:

1. Trencar la idea de alumne discapacitat i alumne no-discapacitat. La diversitat s’aplica en un global a tot l’alumnat, tots els alumnes tenen la seva forma d’aprendre, d’aquesta forma amb el disseny universal no només es permet l’aprenentatge de l’alumne discapacitat sinó que permet que cadascú sigui lliure d’escollir l’opció que més el convingui o que més li agradi.

2. Es desplaça el focus de la paraula discapacitat de l’alumne al material. Un objecte serà “discapacitant” quan dificulti o no permeti l’accés a ell de tot l’alumnat.

 

Fonaments neurocientífics:

 

S’ha descobert que el cervell té una estructura modular, és a dir està dividit en diferents mòduls

o regions les quals estan destinades a tractar diferents aspectes de la realitat. Referint-nos a

l’aprenentatge, els investigadors del CAST han establert que hi ha tres tipus de subxarxes cerebrals

les quals són diferents en cada persona i en cada alumne. D’aquesta forma hi ha alumnes que

processen millor la informació de forma auditiva que de forma visual, per exemple. A més hem

de tenir en conte que tothom tenim intencions diferents.

 

 

Amb el descobriment d’aquestes xarxes es van definir els principis bàsics del DUA.