UN CONTE PER A TOTHOM

SISTEMES AUGMENTATIUS I ALTERNATIUS DE COMUNICACIÓ

 

Les persones transmeten informació de diferent naturalesa i per mitjà de diferents sistemes o llenguatges. Quan hi ha dificultats en l’ús del llenguatge generalitzat cal buscar alternatives que facilitin la seva expressió.

 

Comunicació augmentativa i alternativa: és qualsevol forma de comunicació diferent de la parla que es produeix quan les persones no tenen possibilitats de parlar per diferents motius. El principal objectiu es ampliar els canals de comunicació.

Normalment aquells que fan un d’aquest tipus de comunicació són candidats amb:

• Discapacitat congènita: les persones afectades per paràlisi cerebral, retard mental, sordesa severa i profunda, sord-ceguesa, autisme, apràxia del desenvolupament, afàsia del desenvolupament.

• Discapacitat adquirida: les persones afectades per traumatisme cranial, tumor cerebral, accident vascular cerebral, lesió medul·lar, laringectomia, asfíxia.

• Malalties neurològiques degeneratives: les persones afectades per distròfia muscular i sida.

• Discapacitat temporal: les persones afectades per xoc, traumatisme, cirurgia (accidents, intubacions, debilitat, commoció, traqueotomia, laringectomia, cremades greus a la cara…).

 

Els sistemes augmentatius i alternatius de comunicació (SAAC):

 

Aquest sistemes han de complir unes funcions determinades:

 

• Facilitar el desenvolupament de la parla i pal·liar les conseqüències psicosocials que en comporta la carència.

• Donar una forma d’expressió diferent de la parla

• Donar suport a un llenguatge oral poc intel·ligible.

 

Els sistemes augmentatius i alternatius de comunicació poden ser amb o sense ajuda tècnica, que no necessiten cap instrument ni ajuda per a ser utilitzats apart del cos de la persona.

 

• Sistemes amb ajuda tècnica: són els que necessiten una eina o instrument exterior a l’individu perquè l’usuari els pugui utilitzar.Les Les seves exigències són:

  • Demanda mínima de destreses motrius.

  • No-exigència al receptor de domini del sistema, ni de saber llegir.

  • Dependents de suports materials externs al propi cos.

  • Comunicació lenta.

  • Endarreriment del procés d’aplicació.

  • Dependents de la capacitat mental.

  • Afavoridors del procés comunicatiu principalment.

  • Fàcils d’aprendre i aplicar.

       Es classifiquen en tres grans grups:

• Els signes tangibles: elements no estructurats que serveixen per a representar la realitat.

• Els signes gràfics: imatges que simbolitzen un moment o aspects de la realitat. Es divideixen en tres grans grups:

  • Les imatges: elements no estructurals per a representar la realitat. Les utilitzen nens molt petits amb retard mental greu, autisme i problemes de visió associats a una discapacitat intel·lectual o motriu. S’utilitzen com a elements anticipadors, per a la instauració de rutines diàries, com ara l’organització espacial i temporal, com pot ser el calendari, o com a inici de la representativitat objecte-símbol-signe.

  • Els sistemes pictogràfics: dibuixos lineals i simples que representen la realita.

  • Els sistemes logogràfics són dibuixos pictogràfics i ideogràfics, és a dir, que representen idees per assignar a un objecte o aspecte de la realitat. El sistema més utilitzat és el Bliss, però té una gran limitació ja que és complicat.

  • Els signes ortogràfics: són el sistema gràfic que correspon a una llengua escrita en un lloc determinat.

 

• Sistemes sense ajuda tècnica: són els que no necessiten ajudes tècniques, ja que es basen en la parla fonada, la mímica i/o els gestos i signes manuals. Per tant, l’usuari es val per ell mateix.

​